eBay

Domènec Sert s’incorporà a la fàbrica de teixits de mescles del seu cunyat Bonaventura Solà. Poc després farà el mateix el seu germà Josep. Els dos germans Sert i Rius crearen una gran empresa.

Un precedent: Saurel, Beaury i Companyia

Quan el farmacèutic barceloní Ronquillo escriu el primer volum del seu Diccionario, publicat el 1851, diu en parlar de les catifes que aquestes eren teixides en llana i que només les fabrica el Sr. Surel.

L’esmentat Sr. Surel era en realitat l’empresa Saurel, Beaury i Companyia, una empresa clarament de capital i socis francesos vinculada a la fracassada Societat Espanyola, que el 1845 va començar a fabricar fil d’estam a Sant Martí de Provençals.

El mateix any 1845 varen començar a fabricar catifes sota la denominació Saurel, Beaury i Companyia. I concretament moqueta de llana. Eren situats en el que ara és el carrer Nou de la Rambla, núm. 69.

Les dues referències que tenim, corresponents al 1850 o 1851 (José Maria Caveda a la Memoria de la Industria Española i la relació que dóna Guillem Graell a la seva Història del Foment del Treball Nacional), no coincideixen del tot. El primer, que dóna més detall, ens parla d’una fàbrica amb 20 telers senzills i 30 telers equipats amb jacquard i un personal format per 60 homes, 6 dones i 20 nens. Per al segon són 29 telers senzills, 13 telers amb jacquard i 61 obrers en conjunt. En tot cas és una fàbrica d’una certa importància pel seu volum, però transcendent si tenim en compte que és totalment innovadora. Ronquillo ens diu que aleshores els catalans importaven les seves catifes, sobretot, d’Anglaterra.

Segons l’historiador Carrera i Pujal, que reconeix el caràcter pioner dels francesos, l’empresa es fusionà amb la filatura d’estam de Tomàs Coma. Si va ser així, devia ser-ho al començament de la dècada dels anys seixanta.

Bonaventura Solà

Els Solà i els Sert.

Bonaventura Solà i Guixà és un industrial originari de Sant Sadurní d’Anoia, que s’estableix el 1843 al barri tèxtil per excel·lència de Barcelona, al carrer Més Alt de Sant Pere, núm. 21. Resulta difícil d’especificar la seva producció inicial, ja que una guia del 1857 el presenta com a seder, mentre hi ha constància que ja aleshores treballava també la llana i el cotó. De fet, el seu creixement com a industrial ve dels teixits de mescla, en els quals intervenen distintes fibres.

Aquest teixit de mescla l’aplicarà principalment a la fabricació de mocadors de tota mena: mocadors de butxaca i mocadors de fer farcells, mocadors senzills i mocadors fins.

La seva indústria és ja important quan es presenta a l’Exposició barcelonina del 1860, celebrada per a honorar la visita d’Isabel II a la ciutat. Hi exhibí fins a 300 mocadors o peces de teixits de mescla en les quals dominava la llana. Hi havia mantons de llana, aquests mocadors grans d’abric que porten les dones sobre les espatlles, mocadors de llana i cotó o de seda i llana, xals escocesos, barnussos a l’estil àrab i abrics per a senyores. Hi presentava tres mocadors grans, molt treballats amb el teler jacquard, en els quals es llegia la inscripció Gloria al ejército español.

Els diferents tipus de teixit i de fibra devien facilitar la creació de petits tallers o fàbriques, escampats pel pla de Barcelona. Giménez Guited, que escriurà una relació de les indústries catalanes (1862), dóna el seu nom sota diferents variacions (Solà i Sala, Guixà i Guixé), que en dificulten la identificació. Sembla, però, que en aquella data Bonaventura Solà té, com a mínim, dues fàbriques a Barcelona amb 261 obrers, 87 telers i una inversió de 41 500 rals. El germà de la seva dona s’incorporà aleshores a l’empresa. Era Domènec Sert i Rius, el qual va fer entrar al seu torn el seu germà Josep. Com que hi aportaren capital, la societat es dirà B. Solà i Sert, Germans.

Solà va morir el 1866. Poc abans havia estat nomenat secretari de la Junta Provincial d’Agricultura, Indústria i Comerç.

Els germans Sert

Domènec Sert i Rius (Foment del Treball Nacional).

Domènec i Josep Sert i Rius eren barcelonins de classe modesta. El seu pare, Francesc Sert i Artés, era un petit teixidor de lli amb taller al carrer Més Alt de Sant Pere, núm. 55. Del primer —Domènec— diran que procedía del pueblo, puesto que en su juventud fue un modesto obrero (“Diari de Barcelona”, 19 de juny de 1897, pàg. 7283). La sort la va fer en casar-se la seva germana amb Bonaventura Solà i donar-li aquest entrada a l’empresa creada per ell.

Pel que diuen els seus contemporanis, els germans Sert es complementaven força. En Domènec era l’home de les idees, imaginatiu i creador. En Josep era l’home d’acció, capaç de realitzar les idees i els projectes del seu germà.

Tots dos van ser fonamentalment empresaris. Aquesta vocació empresarial els portà als organismes representatius de la patronal catalana. I d’allí, d’una manera natural a l’època, a organismes públics i polítics, com la Diputació de Barcelona i l’escó a les Corts espanyoles.

Domènec Sert va ser president de l’Institut de Foment del Treball Nacional, l’any 1884.

Josep Sert i Rius (Foment del Treball Nacional).

El seu germà Josep fou un dels impulsors de la unitat de la patronal catalana i president de l’entitat que l’aconseguí, el Foment del Treball Nacional (1891-1893). Va ser nomenat vocal de la Junta de Valoracions i Aranzels, un càrrec delicadíssim tenint en compte la incidència dels drets protectors sobre el seu sector. Quan el govern convocà una informació pública per a estudiar la rebaixa dels aranzels aplicables a la indústria llanera, ell i Antoni Casanovas, de Sabadell, foren els qui votaren en contra de la moció, tot fent saber la seva posició en un vot particular.

Domènec i Josep Sert militaren en el partit conservador. Però com tants industrials, demostraven poc entusiasme pels afers generals de la política i només s’engrescaven quan es parlava d’aranzels i d’indústria. De Josep Sert, que era proper a les posicions de Romero Robledo, més obertes, dirà el seu biògraf que sus aficiones políticas fueron disipándose, ja que Don José respiraba un ambiente que no era el suyo y hubiérase asfixiado en él si a tiempo no hubiese salido de esa atmosfera, que requiere personas más acostumbradas a las cábalas y transacciones que integran la política. Però va ser un home eficient en la seva gestió com a president del Foment, perquè s’hi trobava còmode.

Anuncis de Domenec Sert (El Libro de Oro del Comercio y de la Industria, 1921; “El Mercurio”, 1925).

Domènec Sert no destacà en els seus papers públics, potser perquè tenía como rasgo característico muy marcado el espíritu práctico catalán y así lo demostró en las distintas corporaciones a que perteneció en las que rehuyendo por temperamento toda ociosa palabrería iba derecho al asunto, sin buscar formas retóricas de que jamás se envaneció. És evident que ni l’un ni l’altre tenien formació universitària o de grau superior.

Josep i Domènec Sert eren mestres velers per professió i ocuparen el càrrec de president del Col·legi de l’Art Major de la Seda. Josep, del 1880 al 1882, data en què fou substituït pel seu germà, que es mantingué en el càrrec fins el 1885. La seda tenia un paper en els seus productes de mescla.

Domènec Sert va ser conseller del Banc de Barcelona, el gran instrument financer de la burgesia catalana, durant els darrers anys de la seva vida (1894-1897). Josep Sert es deixà temptar els anys de la “febre d’or” i figura com a promotor i vocal del Consell d’Administració del Banc de Catalunya, una entitat financera que es constituirà sense cap objectiu precís, que farà inversió en negocis ferroviaris i industrials i que acabarà liquidant-se abans d’acabar el segle.

Anunci de Sert S.A. (Barcelona. Anuario de la ciudad, 1928).

Josep Sert tindrà una clara preocupació social, dintre del que eren els cànons de l’època. El 1875 participà en la creació de l’Institut Català d’Artesans i Obrers. Des del 1890 al 1894 fou vocal del Consell d’Administració de la Caixa d’Estalvis de Barcelona, un càrrec sense honoraris i que volia donar un servei. Va participar activament en la creació de la Casa Provincial de Caritat de la Diputació de Barcelona. Fou el fundador de l’Institut del Desert de Sarrià, instal·lat a la finca així anomenada, propietat seva i de Josep Ricart i Gila. Aquest Institut, dedicat a santa Eulàlia, patrona de Barcelona, es destinarà a asil d’obrers jubilats i invàlids. En el seu reglament s’especificava que, en homenatge a santa Eulàlia i per haver estat ideat, fundat i sostingut per fills de Catalunya, destinat a obrers de Barcelona i els seus voltants, s’hi parlarà constantment en llengua catalana. L’Institut anava a càrrec de les monges de l’orde de la Caritat de Sant Vicenç de Paül.

Sert, Germans

A la mort de Bonaventura Solà, l’empresa es mantindrà a nom de B. Solà i Sert, Germans. Els protagonistes són els dos germans Sert, que tenen com a soci el fill del fundador, Adolf Solà i Sert, i guarden el nom del fundador per recordar els seus orígens.

L’empresa és només de teixits. La seva primera matèria és, per tant, el fil de la fibra. El més utilitzat és el de llana cardada i estam, però també fan teixits de mescla de cotó i seda, i alguna cosa amb fil de lli.

L’any 1865 l’empresa ha realitzat una forta expansió i té cinc fàbriques o centres productius. La fàbrica de Barcelona és la més important, seguida per la de Gràcia, una a Castellterçol, una a Mataró i la darrera a Taradell. Un motiu de la dispersió geogràfica és la incapacitat dels locals del carrer Alt de Sant Pere, però sobretot, i lògicament, el diferent nivell de sous que els empresaris paguen als obrers. De fet, com més lluny de la capital, més baixos són els sous.

La majoria de telers amb què treballa B. Solà i Sert, Germans són manuals. Ha incorporat des del primer moment el teler jacquard que li permet de donar una gran riquesa al dibuix, però continua fent anar a mà els telers en el que és una producció relativament complexa. La mecanització del tissatge en el sector llana es produeix molt més tard que en el sector cotoner. El 1865 ha incorporat els primers telers mecànics que funcionen amb una màquina de 5 cavalls de potència. La mecanització plena no arribarà fins a la creació de la fàbrica de Sant Martí de Provençals.

Fragment de paper comercial, 1887. Els germans Sert s’associaren amb el seu nebot i constituïren Sert Germans i Solà. Tenen cinc fàbriques i han entrat en la producció de catifes i tapisseries.

La producció és molt variada, com ells mateixos manifesten: si en vez de producir tantos artículos pudiéramos reducir el número de aquellos y hacerlos en mayor escala, evitaríamos gran parte del tiempo que hemos de invertir en variaciones que es preciso hacer en las monturas de nuestros telares (Información sobre el derecho diferencial de bandera). L’any 1865 ja es queixaven de los caprichos de la moda que encareixen costos i rebaixen productivitat, en obligar-los a adaptar contínuament els telers. A l’Exposició de París del 1867 arribaran a presentar 325 productes diferents, sigui per la fibra, sigui per la mida o per l’aplicació.

B. Solà i Sert, Germans és ja la primera empresa catalana i de l’estat en teixits de mescla. Això fa que Josep Sert sigui cridat, a l’hora de fer una informació pública sobre la situació de la indústria cotonera, com a únic representant d’aquest ram de mescles en el qual el cotó no és el primer component.

Al voltant del 1870, la societat es reconstitueix com a Sert, Germans. Ha desaparegut el B. Solà que l’encapçalava i que recordava els orígens. Els germans no veuen la necessitat de recordar el fundador.

Catifes i tapisseria. La mecanització?

B. Solà i Sert, germans (1865). Dades de l'empresa.

Els germans Sert donaran aleshores un pas endavant. Es manté l’empresa de teixits de mescla, però el procés industrial es mecanitza i s’amplia el catàleg de productes fabricats.

La mecanització del tissatge s’havia iniciat amb la incorporació d’alguns telers mecànics a la fàbrica de Gràcia. Però el procés culminarà amb l’establiment d’una fàbrica nova a Sant Martí de Provençals —la Sagrera— el 1873 o 1874. Al carrer Alt de Sant Pere es mantindran els telers manuals per als productes més delicats i de més difícil mecanització. Els Sert faran a la Sagrera el cicle complet: filatura, tissatge i acabats. El 1879 contractaran amb els Dalmau el servei d’enllumenat elèctric, de manera que la seva és de les primeres fàbriques catalanes que disposen d’electricitat.

L’element nou de producció és el format per les catifes i la tapisseria, una producció que ja intentaren altres industrials, però sense èxit. Els Sert presentaran les seves catifes per primera vegada a l’Exposició catalana del 1871 i ben tímidament encara a la de Viena de l’any 1873. Serà aquesta, però, la producció que els donarà més prestigi, al cap dels anys, i que els identificarà.

Al començament de la dècada dels anys vuitanta les seves fàbriques donen ocupació a 2 500 persones, si bé en aquesta xifra, que ells donen, deuen comptar el treball a mans o complementari, fora de les seves fàbriques. S’ha tancat l’establiment de Gràcia, que passa a incrementar el moviment de la Sagrera. Tenen uns 700 telers funcionant. Han establert una escola gratuïta que és obligatòria per als aprenents i voluntària per als obrers, com també han establert una associació de socors per als treballadors en cas de malaltia. Un despatx al carrer de Trafalgar anirà substituint el vell del carrer Alt de Sant Pere.

Sert, Germans es transforma una vegada més en Sert, Germans i Solà al voltant del 1876. Ara el primer nom queda al darrere i està representat pel fill del fundador.

Com era d’esperar, l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 donarà la medalla d’or a Sert, Germans i Solà. El jurat lamenta que no hi hagi un guardó superior. Varen presentar una col·lecció de teixits de llana i seda especialment per a mobles i alguna mostra dels seus tapissos. Feia poc que havien fet lliurament al bisbat de Barcelona d’una catifa destinada a la catedral, fabricada en tres telers que tenien sis metres d’amplada cadascun i en la qual hi havia teixit l’escut de la diòcesi i les quatre barres catalanes.

Els Sert a l'Exposició Universal de Filadèlfia

La part que visito, acaba
perque tot acabi en punta
com lo gótich de xicot
grans penjarellas molt cucas
de mocadors de senyoras,
obra d’ en Sert. Se t’ figura
veyent l’un sota del altre
com enganxats se bellugan,
que lo sostre es un estel
y‘ls mocadors fan de qua.
Nos trovem passat aixó,
en un puesto que’t desllumbra;
lo sol punt de nostre Espanya
‘hont tota la gent s’atura
y ningú sap, ni buscantho
com donarli una repulsa.
Dir que al devant nos trovem
de la instalació deguda
á Sert Germans y Solá,
ho crech cosa ben inútila,
que ningú ignora la gloria
qu’han guanyat per Catalunya,
cada cop qu’ells han pres part
en estas honrosas lluytas.
Bon armari, millor género;
está al ple, n’es cosa justa.
Sols hi falta tot voltant,
(no ho dich en to de censura
ne pendran lo que se n’vulguin)
una barana de fusta
per evitar que la gent
rebregui, deixantlas brutas
eixas flassadas tan blancas
quant de la fábrica surtan.
Also l’cap sens dármen compte
y d’un quart pis á l’altura,
veig una alfombra penjada
sens lletrero que‘l nom duga;
mes vaig saber demanantho,
puig á tot Deu faig preguntas,
qu’aquella catifa y d’altres
també era en Sert qui las duya
Qu’aquestos han exposat
com ningú, no té cap dubte;
mes cal consignar també,
que si fanfarria disgusta,
mes que pobre fa mesquí
quant de lo senzill s’abusa:
es gran cosa la modestia
si merits propis oculta,
mes ni perdó se mereix
si en dany de tercer redunda,
si es com ara qu’un pays
per ella son lloch no ocupa.
No, en Solá y Sert no han estat
ni de molt tros á l’altura
de la importancia que toca
á la fábrica qu’empunya
en nostra estimada pátria,
lo ceptre honrat de la industria.

Font: Arús Rossend , “Cartes a la dona”, Nova York 1877.

________________________________________________________________________________________________________________________

La generació del pintor

Acció de Sert, SA, 1928.

Abans de la fi de segle desaparegué el nom Solà de l’empresa, bé per mort del cosí Adolf Solà i Sert o bé per altres raons. El nét del fundador, Adolf Solà-Sert i Torrents, crearà una empresa pròpia que farà més o menys la competència als Sert. Ha unit els dos cognoms amb un guió per mantenir el Sert de la seva àvia.

L’empresa es mantindrà com a Sert Germans i Fills, fins a la mort d’en Josep (1895) i d’en Domènec (1897). El primer no tenia fills, de manera que el negoci passarà a les mans dels tres fills barons del segon: Domènec, Francesc i Josep Maria Sert i Badia. El tercer serà el conegudíssim pintor i poc participarà en la gestió. L’empresa es constituirà una vegada més com a Sert, Germans, però aquesta vegada és formada per la segona generació familiar.

Anunci de Fill de Solà-Sert (Compañía Transatlántica, 1927). Els descendents directes de Bonaventura Solà s’establiren pel seu compte en una empresa similar a la dels seus cosins.

Francesc Sert es casarà amb Genara López Díaz de Quijano, néta de Claudi López i López, germà del que serà el primer marquès de Comillas. Tant els avis de l’un com els de l’altre havien estat o obrers o persones d’una modèstia total, però ara els Sert tenien una important empresa industrial al darrere i els López eren els de Comillas, una de les famílies que més diners i honors havia acumulat, al voltant de la Companyia Transatlàntica i el Banc Hispano Colonial com a instrument financer. El 1904, Alfons XIII donarà el títol de comte de Sert a l’industrial, potser perquè així pugui anar a Comillas amb el cap més alt.

Els germans Sert es deixaren temptar per les inversions mineres, la febre del final de segle. Participaran en una empresa que tenia explotacions a la Vall d’Aran i que es deia Galenes, Blendes i Calamines, que acabaran venent a la Española de Minas, domiciliada a Bilbao, el 1900. També intentaren l’explotació de mineral de carbó al Pallars Sobirà i a l’Alta Ribagorça.

Més brillants seran els càrrecs ocupats per Francesc Sert, però aquests s’han de veure més en l’òptica de marit de Genara López que no pas com a industrial del tèxtil. Per exemple, el seu paper de conseller i conseller delegat de la Sociedad General Azucarera de España, participada per l’Hispano Colonial. O el de conseller del Banc de Barcelona, com havia estat el seu oncle, des del 1901 fins al 1920, l’any de la suspensió de pagaments del Banc i de la seva mort. No surten accions seves en el balanç de la suspensió, però sí de la Trans-atlàntica o de la Banca López Bru, empreses vinculades al grup familiar de la dona.

Anunci de Domènec Sert (Compañía Transatlántica, 1927).

Mentre el títol nobiliari passa als fills de Francesc Sert —a Francesc Sert i López, segon comte de Sert— la indústria queda en mans de Domènec Sert i Badia des de la mort del seu germà. L’any 1924 l’empresa tenia cinc fàbriques: tres de ja conegudes a Barcelona, Sant Martí de Provençals i Taradell i dues de noves, a Sant Cugat i Sabadell.

El 1928 es creà Sert, SA amb un capital de 8 milions de pessetes i domicili al carrer Trafalgar, núm. 42. El 1933 es creà Comercial Sert SA, que comportà una forta baixa de les activitats industrials. Aquestes s’acabaran a mitjan dècada dels anys vuitanta.

Des de la seva fundació el 1843 fins al final, l'empresa haurà adoptat les denominacions següents:

1843-1862 aprox - Bonaventura Solà i Guixà
1862-1870 aprox - B. Solà i Sert, Germans
1870-1876 - Sert, Germans
1876-1892 aprox - Sert, Germans i Solà
1892-1917 - Sert, Germans i Fills
1917-1920 - Sert, Germans
1920-1928 - Domènec Sert
1928 - Sert, SA
1933 - Comercial Sert, SA

Bibliografia

Bastinos, Antoni J., Necrológica del Exmo. Sr. Don José Sert y Rius. Barcelona 1898.
Rahola, Frederic, Necrológica del Exmo. Sr. Don Domingo Sert y Rius. Barcelona 1901.

Font: Fàbriques i empresaris

Els Sert. Catifes i tapisseria